EDUCAR
Una cosa
és ensenyar coneixements o actituds i
l'altra és educar. Per al primer ens podem
il·lustrar amb llibres, cursos o consells,
però l'educació abraça tot l'entramat de la
personalitat, des del que ens proposem amb
la millor intenció, fins a les capes més
inconscients i que es reflecteixen en mil
detalls, gairebé sempre no verbals i que
l'"esponja" que estan fets els nens
absorbeix ràpidament.
Per això,
moltes vegades hem sentit que no sabem el que caldria, i no em refereixo a no saber
manipular un ordinador, entendre quina cosa és la globalització o estar
o no d'acord amb el moviment
okupa.
Em refereixo a aquest afecte que es manifesta en l'amanyac matern i
també en el "NO pots fer
això".
Em refereixo a aquesta mirada que fa sentir important al nen i també a
aquesta altra que deté el seu comportament agressiu. Em refereixo a la
intimitat de l'abraçada i a la distància imprescindible per al respecte
mutu. Moltes vegades vam sentir que no sabem, potser perquè no ho hem
viscut
en la nostra infància o perquè ho guardem en un bagul oblidat en
l'altell. Potser necessitem que ens ajudin a exercir el nostre rol.
Va haver una eclosió, a la fi dels seixanta a Europa, que per a molts
volia dir que
havia arribat l'hora d'educar als nens en la llibertat. Al mateix temps
es generaven expectatives que aquesta llibertat no només havia de ser
sexual, d'expressió, d'elecció, de condició, sinó que l'econòmic va
passar a ser el primer valor, per sobre de tots els altres. Ningú
discuteix a aquestes alçades la necessitat d'adquirir els productes que ens oferix el
mercat: des dels aparells més sofisticats a les vacances en un país "exòtic",
passant per tota la gamma de petites adquisicions que -es diu- poden
lliurar-nos en ocasions d'una depressió.
Per a tot això necessitem
diners, temps i especialització en el nostre treball, al costat de mil
distraccions que omplin el temps que no podem dedicar als nostres fills.
Però moltes vegades ens escomet la culpa: Ens espantem del nostre
cansament al final de la jornada, de no tenir ganes de jugar amb ells,
de sentir-nos tan lluny dels seus problemes infantils o juvenils. I quan la
criatura esclata en
rebequeria
de vegades sentim que és per la nostra absència, per la nostra desgana, pel
nostre mal humor. I ens arruguem. No ens atrevim a treure'ls de
l'habitació si és que estan molestant i en ocasions acudim a manuals per
a pares que expliquen maneres
persuasives
de parar la
rebequeria.
Moltes vegades no suportem que aquestes poques hores que estem amb ells
s'espatllin amb problemes i fem l'impossible perquè siguin tranquil·les,
encara a costa que sigui amb el silenci que imposa la tele o la
videoconsola.
El nostre somni és que no els falti de res i ens sentim orgullosos del
seu nivell d'anglès o del seu mòbil últim model, com ho estem del nostre
cotxe i de les últimes vacances. Però ens
grinyolen
les dents quan ens avisa el tutor que el nostre fill ha faltat el
respecte a un professor. "Ell haurà tingut la culpa, el nostre fill és
un bon noi, no seria capaç. És cert que a mi de vegades m'insulta, però
és només si li dono motius. S'haurà de defensar, no?".
Quan s'establix aquest tipus de relació, pares i fills entren en un
cercle viciós on un sent culpa i per
això deixa que l'altre li agredeixi.
S'escurça la distància que permet veure a l'altre com un ésser diferent que actua no només com resposta al primer, sinó
dès de la confluència d'un mun de factors que gairebé mai podem
controlar. El sentiment de culpa pot aparèixer d'una o de les dues
bandes i moltes vegades s'expressa com a ràbia o indiferència, quan no
d'una forma més patològica.
Si els pares podem assumir les nostres contradiccions i les
nostres insuficiències, potser puguem mantenir-nos
sencers davant els nostres fills i posar-los els límits que en tants
moments de la seva vida semblen demanar-nos a crits. Els necessiten ells,
la societat i també nosaltres com a pares.
QUAN ÉS L'ÀNIMA EL QUE DOL
Tots tenim un llindar de resistència al dolor, sigui físic o mental i
aquesta variable, combinada amb altres variables externes com el factor
econòmic, social, familiar, etc., pot fer que en algun moment de la
nostra vida sentim que alguna cosa fa "crack"
dintre nostre. En certs moments que coincideixen diverses circumstàncies
i semblen sumar-se els seus efectes, és quan sentim la nostra
pròpia fragilitat. Amb un símil mèdic podríem dir que ens aguaita, els
virus de la depressió i l'ansietat, quan no l'ensulsiada de la nostra
personalitat . Llavors
urgeix
un bon diagnòstic. En molts casos bastarà amb un bon abast de vitamines
d'afecte, comprensió, respecte profund pel nostre dolor. En uns altres
no bastaran i serà llavors que es farà necessària una intervenció
psicològica i/o psiquiàtrica, com més aviat, millor.
Les crisis emocionals formen part de la vida i les pèrdues de qualsevol
tipus ens posen a prova, des del mateix moment del naixement. Perdem el
claustre matern, el pit, la seguretat d'uns braços que ens sostenen.
Perdem els ideals infantils i arribem a l'adolescència conscients
ja que no hi ha marxa enrere. La vida ens ha empès, ens ha anat
despullant del que havia estat en altres moments la nostra identitat i
el nostre confort. A canvi, ens ha fet més forts, més lliures, ha
augmentat les nostres capacitats i ens ha donat la possibilitat de ser
creatius. Tota una vida per desenvolupar, tot un passat per entendre,
tot un futur per projectar.
D'adults continuem el desenvolupament, l'aprenentatge, ja més
pausats,
ja amb un bagatge que podem usar com experiència. Però les pèrdues
continuen, potser no tan massives, però no menys intenses. Aconseguir un
treball, crear una família... Nous ideals que poques vegades es
compleixen com somiem, que de vegades ni es compleixen a pesar de
l'esforç.
No és fàcil suportar el dolor de l'ànima, sobretot quan no es té un "suport".
Un suport intern o extern que ens permeti plorar
desconsoladament quan ho necessitem, sense necessitat
de donar-nos solucions ràpides, que ens doni temps per a connectar amb
la nostra realitat del moment que tot apareix aombrat, perquè sap que
aquesta és solament una part d'aquesta altra realitat que és la vida i
que està formada per una complexa trama de clarobscurs. Pot ser que
llavors torni a nosaltres el somriure, d'una forma natural, només perquè
també forma part de la nostra naturalesa.
POR
És un sentiment de supervivència, ens
posa en estat d'alerta davant alguna cosa que pugui amenaçar
la nostra vida o allò que és important per a nosaltres.
Amenaçar allò que posseïm de la manera que sigui.
Erich Froom en la seva obra "La
por a la llibertat" analitzava les motivacions que
poden dur i duen a les persones i als grups humans a
deixar-se dur per aquesta por -en aquest cas a la gran
aventura de la llibertat- fins a cotes inimaginables
d'intransigència i irracionalitat. És cert que l'ésser
humà pot oscil·lar entre dos extrems : el Bé i el Mal,
passant per totes les graduacions possibles. Però és
que a més la nostra pròpia complexitat psíquica fa que
puguem abjudicar qualsevol valor a cadascun dels extrems
d'aquesta escala. Així, cada civilització, societat,
religió, formació política, cada escola entén per Bé
aquells conceptes que la defineixen, i per Mal tot allò
que està en contra d'aquests principis o que simplement
els ignora.
Vivim en l'era de la globalització.
Si ens centrem en el vessant més humà del terme i
analitzem les repercussions d'aquest fet, veiem que
alguna cosa important està ocorrent i que mai abans
havia estat possible. Ja no ens són aliens successos que
tenen lloc en països remots per a nosaltres. I dic
"nosaltres" referint-me a les persones que
habitem aquest "primer món", on les
tecnologies ens posen davant un difícil repte: Seguim
avançant en aquests nous mitjans que ens obren a la
resta de l'univers de manera implacable? Com ens
enfrontem a l'evidència d'altres realitats que ens
desagraden, quan no ens aterreixen?
No és fàcil seguir menjant mentre
veiem en la petita pantalla com es mor d'inanició i de
malalties curables per a nosaltres. No és fàcil
entendre què ha passat perquè en el cantó del teu
carrer, tan tranquil durant anys, uns homes s'apunyalin.
No és fàcil no perdre els nervis quan entren per
finestres i parets aromes i sons estranys, moltes vegades
massa intensos i no obstant això tan normals per als
nostres veïns vinguts des de lluny. Com no és fàcil
entendre i acceptar que els fills, les famílies, les
comunitats creixen, canvien, necessiten i demanen
afrontar nous reptes i responsabilitats, més llibertat,
en suma.
Avui és més possible que mai,
encara que potser per això, la por està pul.lulant
dintre i fora de nosaltres. Alguns ho aprofiten i ho
utilitzen: és una bona estratègia, ja que arrela amb la
nostra psicologia més profunda.
La por s'atenua quan es comparteix
amb el grup. Però de vegades la manera d'atenuar-la és
perseguint -física o psicològicament- a qui no pensen
com nosaltres. En psicologia a això se li diu Projecció:
Persegueix, per a no sentir-te perseguit.
L'altra opció, davant una por -legítima-
a allò desconegut, és conèixer. Com sempre, la cultura
ens tira una mà. Ara sabem més dels que, desesperats,
salten les tanques de la fam i que possiblement siguin
els mateixos que dormen en els bancs i portals dels
nostres carrers. Ara podem recordar els nostres exilis i
les nostres humiliacions com emigrants en països les
gents dels quals gens sabien de nosaltres i de la nostra
història.
MEDICACIÓ I PSICOTERÀPIES
L'ésser humà està fet de
cos i psique (ànima?) i, les repercusions de
qualsevol procés de desestabilització emocional
actuen en un feed-back, de manera que és difícil
discernir amb claredat quin és el principal
determinant i en quin ordre i mesura tenen influència
en el procés. Tot això ha ocasionat inacabables
controvèrsies entre teòrics de la Psicologia i
han donat lloc a diferents escoles i tècniques
que acostumen a ignorar-se, excloure's i fins i
tot enfrontar-se, caient així en una dissociació
que no ajuda gens a comprendre la complexitat de
l'espectre humà.
Les persones que pateixen no
les importen les teories que fa servir el seu
"metge", amb tal que l'ajudi en el seu
legítim dessig de sentir-se millor. Poden ser reàcees
a certs tipus de tractament i en canvi
sintonitzar amb altres, com ho posa de manifest
l'experiència clínica però, a qui li agrada
posar-se en mans d'un desconegut, encara que es
tracti d'un professional, per a que l'ajudi?.
Renunciar a l'omnipotència de valdre's per un
mateix i acceptar que no estem bé es dur per a
qualsevol. Témer allò que ens faran, el que ens
diran, el que ens donaran, és tan humà i tan
digne de ser tingut en compte que els
especialistes hauríem d'anteposar aquests
sentiments dels pacients a les nostres pròpies
teories i al costum de pensar que el nostre
enfocament del problema és l'adequat, a pesar de
veure que no l'està sentant bé.
Actualment hi ha una tendència
cap el "biologicisme" estimulada,
potser, pels descobriments científics que
pretenen ubicar, cada cop més, les causes del
comportament humà en el cos. Es busca en el gens
la localització de les alteracions psicològiques
i de tant en tant apareixen notícies que fan
veure que s'ha trovat la clau del problema.
Crec
que tranquilitza molt
materialitzar allò inaprensible. També
aporta beneficis econòmics a les empreses farmacèutiques
i en general a una societat competitiva ón no
n'hi ha temps per entendre i resoldre els
conflictes, sinó que el que importa són els
resultats inmediats per sobre de l'estabilitat
emocional de les persones. Des de la Psicologia
han proliferat i es potencien els tractaments
psicològics enfocats a la inteligència
emocional, on els terapèutes ensenyen als
pacients estratègies per a canviar les seves
percepcions distorsionades i aprenen altres més
adequades als seus desitjos i necessitats.
Alhora
veiem com, cada vegada més, s'associa una
comprensió més profunda dels conflictes psicológics
-l'actualment anomenada psicologia comprensiva o
psicodinàmica- a les primeres etapas de la
psicoanàlisi. Això fa que es consideri passada
de moda i es rebutji a priori, perdent-se així
molts futurs terapèutes la font de riquesa de
l'anomenat marc teòric, la seva evolució a través
del temps i la font que ha estat per a moltes
altres teories psicològiques més joves en el
temps.
Una de les coses més
positives del nostre temps, crec, és la
diversitat que, cada cop més ens
enriqueix. Els paisos evolucionen, en diferent
mesura, obrint les seves fronteres físiques i
culturals a altres maneres d'entendre el món, la
vida, l'esser humà i les relacions que
estableixen entre ells. Quant més evolucionat és
un país, millor accepta les diferències, donat
que conèixer l'altre ajuda a poder identificar-se
amb allò comú que tenim les persones. Així
anem perdent la por a ser envaits pels
desconeguts i a que ens treguin la nostra
seguretat. Conèixer l'altre també serveix per
evaluar els riscos d'una manera real i defensar-nos
adequadament, arrivat el cas.
En les ciències, l'avançament
del coneixement ens fa sentir poderosos, eufòrics.
Per a validar tot allò que anem assolint sembla
que haguessim de donar de baixa els coneixements
del passat. Costa deixar que convisquin diferents
punts de vista per a observar el mateix fenòmen.
Tot i això, si alguna ciència és creditora
d'aquesta diversitat, és la Psicologia. Altra
cosa és que els especialistes de cada escola
psicològica utilitzin i defensin la "seva tècnica".
Acceptar que existeixen altres tan vàlides
i útils com la seva, encara més, tenir-les en
compte i col.laborar participant de les diferents
versions que de la psique i el comportament humà
existeixen seria, al meu parer, una de
les prioritats que té la Psicologia actual.
Des de aquesta perspectiva,
els diferents tipus de psicoteràpia o la
medicació psiquiàtrica, no només no estan
renyides sino que són opcions a utilitzar pels
terapèutes en una societat que evoluciona, -aquest
és el desig- cap a un desenvolupament integral
de les persones.
SOLEDATS
Estar sol no és com
sentir-se sol. Es pot estar amb la família, amb la parella, amb els
amics, amb el grup afí i sentir que un no forma part de, no se sent
vinculat a. Només si s'ha experimentat amb algú, amb altres, l'anada
i vinguda d'emocions, sentiments, necessitats; la confiança, el
suport, el consol, aliments tots de l'ànima, només llavors podem
estar còmodes en la soledat.
Es pot estar sol i sentir
que un forma part d'una humanitat compartida, de gent o coses
concretes. Es pot estar sol amb els propis pensaments, que no són
sinó una elaboració d'altres pensaments que ens han anat formant.
Sentir-se sol és una altra
cosa, és no haver trobat la manera de connectar amb els altres. Les
causes poden ser múltiples i no parlaré d'elles aquí, però sí de
caure en el compte d'aquesta falta de vinculació, que és un dels
pitjors patiments humans. Potser no ho sigui menys la por al rebuig
que moltes vegades ens porta a la soledat.
Adonar-se de la pròpia
realitat interna pot ajudar-nos a entendre la vida que portem i
buscar les causes de la nostra insatisfacció. No és tasca fàcil i
moltes vegades fugim cap endavant, buscant tasques i persones amb
les quals distreure'ns de la nostra desgràcia més íntima. Encara que
aquests recursos poden ser molt positius, crec que necessiten anar
acompanyats de la possibilitat d'integrar també els sentiments de
buit, soledat o por. Quan aquests són molt intensos o de molt llarg
recorregut, és possible que es necessiti ajuda terapèutica per
abordar-los. Segurament la persona solitària no es tornarà
extravertida, però podria arribar a gaudir del seu temps de la
manera que millor se li acomodi, i acceptar-se com una de les moltes
varietats de la naturalesa humana.
AMB ELS PEUS A TERRA
Estem condicionats per la
nostra història i per altres històries anteriors a la nostra, com
també per la biologia, que té molt a veure en la manera com
reaccionem davant els estímuls rebuts. És cert que moltes de les
coses que ens ocorren no podem canviar-les, com també ho és que
moltes vegades ens costa acceptar-nos a nosaltres mateixos i a les
nostres circumstàncies. -"Si fora més guapo, més jove, més ric, més
llest..."-¿Per què ha de passar-me això a mi?- I mirem al nostre
voltant i veiem persones que ens sembla que reuneixen allò que volem
per a nosaltres. -"És enveja sana"- ens diem, però jo diria que és
també un desig legítim de ser més feliços.
Volem trencar les cadenes
que ens lliguen a les nostres dificultats, a les nostres carències i
tendim a desitjar estar complets, gairebé com a l'interior de l'úter,
quan totes les nostres necessitats eren satisfetes automàticament.
Però el primer contacte amb el món exterior, al néixer, ens posa
davant l'evidència que hem perdut el paradís. El fred, la fam, les
molèsties corporals internes i externes ens fan plorar
desesperadament. Quan aquestes necessitats no són satisfetes en un
temps prudencial, ens envaeix el terror. El nadó i el nen molt petit
poden esclatar en atacs de còlera de difícil consol, quan arriben a
aquest estat. Si la persona que cuida, que té paciència, que
tranquil·litza no apareix, el nadó entra en un estat que pot anar
del rebuig a la indiferència. El seu temps no és el temps dels
adults i pot sentir-se abandonat definitivament. Pot ser que tardi
molt a recuperar-se d'aquest sentiment que genera desconfiança o que
no ho aconsegueixi mai.
Adaptar-se a la realitat
no és tasca fàcil. Acceptar les carències dels altres i les pròpies
ho és encara menys. A vegades també costa acceptar els nostres
recursos, o perquè no els veiem o perquè els desvaloritzem. Però és
precisament quan podem fer-ho que disposem del material possible per
construir la nostra vida. És veritat que no sempre és fàcil saber o
poder utilitzar allò per al que estem dotats.
Entendre la nostra
història i el nostre present és un pas important en l'aproximació a
nosaltres mateixos i a la nostra realitat. A partir d'aquí podrem
veure i entendre el món que ens envolta i gaudir-lo dins de les
nostres possibilitats.
SER PARES
Tenir fills com un fet natural que no té per què plantejar
dubtes o reflexions o preocupar-se per fer-ho de la manera que a
nosaltres ens hagués agradat que ho haguessin fet amb nosaltres?
La manera que algú és pare o mare ve determinada per tota una
gamma de circumstàncies que, segons es combinin poden
facilitar-nos o dificultar-nos la nostra tasca. La situació
econòmica, el nostre estat emocional, l'existència o no d'una
relació de parella, relació estable o no, el tipus de vincles
familiars i socials, el grau de satisfacció professional... el
desig o no de ser pare o mare.
La nostra societat occidental ha anat acceptant una nova manera
de configuració familiar. Ja no es consideren necessaris als dos
membres de la parella per formar-la. Tampoc és imprescindible
que siguin de diferent sexe. La Psicologia s'ha quedat
endarrerida en l'abordatge d'aquests temes i té encara molt que
debatre per ubicar-los des de la realitat actual. Amb tot hi ha
–crec- uns quants punts de referència que ens poden donar
senyals de per on podem anar avançant:
L'amor: El desig de transmetre als fills uns béns dels quals ens
sentim administradors i que considerem valuosos: el benestar
físic i emocional, l'afecte i tota la gamma de sentiments i
sensacions que comporta. La vida, en suma, amb els seus moments
de felicitat.
El desig de fer dels nostres fills unes persones sociables que
puguin integrar-se en nostre (després serà “el seu”) entorn, amb
la satisfacció que això reporta. Afegim aquí que sociabilitat no
impedeix que les persones tinguem el nostre propi criteri davant
les coses ni que deixem de buscar el nostre lloc a la societat,
el que millor s'adeqüi a la nostra manera de ser; també la
llibertat de ser un mateix és en si una font de satisfaccions.
Tot això no està exempt de dificultats, com bé experimenten els
pares quan, per exemple, els seus fills els posen al límit de la
seva paciència, sigui perquè els demanen sense mesura, sigui
perquè els rebutgen, també sense mesura. En aquests moments
perdem, moltes vegades, la pròpia seguretat en els nostres
recursos i dubtem si som uns bons pares. La nostra autoestima
baixa, la ràbia o la desesperació creix i com a resultat podem
passar de ser uns pares molt permissius a l'altre extrem : ser
massa estrictes. Trobar el terme mitjà ens sembla a vegades una
empresa impossible.
Ells, els nostres fills, passen per diverses etapes evolutives
que a nosaltres ens deixen gairebé sempre desorientats. Quan
sembla que el nostre nen/a ha crescut el suficient per a
coneixe'ns , estimar-nos, obeir-nos i ens enorgullim de tots
aquests èxits, apareixen els primers signes de rebel·lia
explícita. Estrenen el seu llenguatge amb un sonor i
desconcertant NO a tot, unit moltes vegades a les enrabiades més
incomprensibles. Llavors sentim que hi ha una espècie de tornada
enrrere i no ho tolerem. Alguna cosa semblant però amb
característiques més complexes ocorre quan en l'adolescència
veiem que ens tiren pel terra totes les coses que crèiem
haver-los transmès i que ells havien assolit. La dificultat
màxima ens pot arribar quan ens converteixen a nosaltres
mateixos en aquests àngels caiguts, la representació del dolent,
l'error, el fracàs. A vegades ens sentim tan abatuts que
voldriem abandonar.
Però la vida és evolució i no només canvien els nostres fills;
també nosaltres ho fem. Passem les nostres crisis de maduresa,
de vellesa, de parella, familiars, professionals, socials.
Moltes vegades estem irritats, tristos o desesperats per
multitud de circumstàncies que tenen a veure amb aquests canvis
i amb la nostra major o menor capacitat per suportar les pèrdues
que necessàriament comporten.
També els nostres fills pateixen pèrdues al créixer, pèrdues que
s'assemblen (en el nivell dels sentiments) a les nostres, com la
seguretat d'allò conegut i la necessitat d'entrar i adaptar-se a
una nova etapa.
No tota confrontació ha de ser negativa. Precisament el crit de
rebel·lia, la tossuderia, l'insult fins i tot poden ser i són la
major part de les vegades els únics mitjans que disposa el nen i
l'adolescent per demanar ajuda. Poden necessitar que se'ls posi
límits més clars, poden estar demanant un diàleg per expressar
els seus dubtes, les seves pors i ho fan rudement, precàriament,
diria jo.
La major part de les vegades n'hi haurà prou amb armar-se de
paciència i observar, preguntar, escoltar-los. Potser nosaltres
necessitem que altres adults als qui tenim confiança ens
observin, preguntin o ens escoltin. Potser això basti. Pot ser
que també necessitem i necessitin una abraçada, una carícia; que
deixem i ens deixin estar tristos, tenir por, dubtar... O potser
una mirada esperançadora cap el futur.
